Diada06

L'aniversari d'una derrota?

Ha quedat establert que l'Onze de Setembre els catalans commemorem una derrota. I és clar que aquesta és la data i el símbol d'un canvi polític transcendent: la fi de les institucions catalanes, el posterior decret de Nova Planta, el canvi de l'Espanya diguem-ne confederal dels Austries a la uniformitzada i unitarista dels Borbons, l'arribada d'un nou concepte de monarquia que no assumeix els drets historics i que no vol quedar encotillada pels pactes amb les Corts territorials. Per a la historiografia catalana, aixo és obviament una derrota que obre la porta a una terrible repressió, que per fortuna no aconsegueix impedir que les energies de la societat catalana posin el XVIII els fonaments de la industrialització del XIX. Per a alguna historiografia espanyola i hispanofila, sort en va tenir Catalunya d'aquesta derrota. La Nova Planta i la repressió borbonica haurien servit per modernitzar el país i haurien estat els motors del desenvolupament economic del XVIII. La paradoxa és que avui alguns dels qui organitzen la commemoració de l'Onze de Setembre són dels convençuts que sort en vam tenir que Barcelona fos ocupada pels borbonics. I es nota.En qualsevol cas, la meva pregunta, des de l'atrevida ignorancia, és si resulta obvi que la batalla de l'Onze de Setembre va ser una derrota. I no pas des de la idea -que em sembla absurda- que a Catalunya li va anar bé perdre. Em refereixo en concret a la batalla de l'Onze de Setembre, des d'una perspectiva militar. ?És clar que va ser una derrota? Tinc la sensació que, des de la perspectiva militar, la derrota veritable és Almansa i, sobretot, l'evacuació de les tropes imperials de Catalunya. A partir d'aquest moment, amb Catalunya sola contra els exercits borbonics, esdevé inimaginable tota perspectiva d'una victoria militar. La correlació de forces militars el dia 11 de setembre fa materialment impossible la repetició de la victoria dels barcelonins contra els borbonics en el setge del 1706. Només un miracle podia dur a la victoria. Certament, a una Barcelona en plena exaltació religiosa, hi ha qui creu en els miracles. Pero estic convençut que no totes les autoritats polítiques i militars de la Barcelona assetjada que van optar per la resistencia es refiaven d'un miracle diví o d'un miracle polític lligat a un canvi de conjuntura europea.El 10 de setembre, abans de la batalla, s'obre davant de Barcelona -i de Catalunya- un ventall d'expectatives, amb dos extrems. Un, la victoria impossible. L'altre, la més imaginable derrota absoluta, que significaria l'entrada dels borbonics a sang i foc a la ciutat, el saqueig i la degolladissa general. N'hi havia precedents proxims. Es produeix en aquest marc l'assalt de l'Onze de Setembre. Després d'unes deu hores de lluita acarnissada amb moltíssimes baixes per les dues bandes, s'arriba a una mena d'alto el foc amb un front relativament estabilitzat a l'interior de Barcelona. En tota aquesta estona, i malgrat la superioritat de les seves forces, els borbonics només han aconseguit ocupar una llenca de ciutat per la banda de llevant, mentre les autoritats locals conserven el control de la major part de la ciutat. Certament, la nova línia de foc és molt difícil de defensar per als barcelonins. Pero també ho era, la vigília, la mateixa muralla de llevant, trencada per moltes bretxes.Per tant, militarment, la batalla de l'Onze de Setembre no acaba amb la desfeta de les defenses. Acaba amb una modificació de la línia defensiva, relativament petita. És clar que Barcelona esta condemnada a caure. Ja ho estava la vigília. La novetat és que el dia 11 queda clar que conserva una forta capacitat de resistencia que fa la seva presa prou cara en vides i esforços. Per tant, els negociadors barcelonins, el mateix Onze de Setembre, poden buscar l'acord amb els assetjadors en uns termes de relativa força. Les instruccions de l'exercit assetjador són buscar un castig exemplar contra els qui considera revoltats. Els negociadors catalans es consideren amb prou força per buscar una capitulació que els garanteixi els drets historics. Al final, s'arriba a un compromís de rendició de la ciutat, pero preservant vides i hisendes. En aquelles circumstancies, no és un mal acord. Llastima que sera parcialment incomplert, més endavant. Pero és un acord possible gracies a la resistencia del dia 11. Per tant, des de la perspectiva militar, les forces regulars i de la Coronela que defensaven la ciutat van aconseguir el dia 11 resistir prou per poder negociar amb força. Potser aquest era l'objectiu. En qualsevol cas, era l'únic objectiu possible, i es va complir.La historiografia més hostil ha volgut presentar els resistents com uns fanatics fatalistes que contra tota raó i sense cap mena d'horitzó es van entestar a defensar la seva ciutat en solitari. És un esquema perfecte per als seus interessos ideologics: dins de les muralles, les forces del fanatisme i l'ofuscació -ara en diuen maximalistes, d'aquests-, i de l'altra banda les forces de la il·lustració abans d'hora, de la modernitat i de la llum, gairebé preconstitucionalistes, si se'm permet el paral·lelisme. Doncs la resistencia de Barcelona no va ser potser tan nihilista com la numantina ni tan poc raonable ni tan fanatica. Gracies a la resistencia del dia 11, la ciutat no va ser destruida i saquejada, com ho hauria estat sens dubte si no hi hagués hagut un acord, forçat per la capacitat defensiva dels barcelonins. No va ser una resistencia inútil. Volien salvar els drets historics i la ciutat física. Van salvar la ciutat física. La major part, si més no. Gracies a aquesta resistencia, i als efectes primers d'aquest acord, la ciutat va quedar prou sencera per tornar a obrir les botigues i els tallers el dia 14 de setembre. I gracies als qui van resistir i gracies als qui van obrir les botigues, avui som aquí. I podem celebrar l'Onze de Setembre.

Vicenç Villatoro. Periodista i escriptor (pres de l"AVUI, 11 setembre 2005)

La diada

Aquest Onze de Setembre vull commemorar-lo amb dues cites que extrec del llibre de Francesc Ferrer i Girones El gran llibre per la independencia. Són dues cites oportunes. La primera són instruccions de Felip V als seus plenipotenciaris a Utrech, en negociacions amb els anglesos: "Quant a Espanya, cal tenir present com a punt de suma importancia que de cap manera s'han d'escoltar proposits de pacte que condueixin al fet que als catalans se'ls conservin els seus pretesos furs, perque, a més de ser indignes d'ells, encara que només fossin els que eren vigents en temps del meu oncle Carles II, no és convenient ni decorós ni serveix a la pau general que gaudissin d'aquesta vergonyant condició, ni hem de consentir que gracies a ella restés l'habitual propensió dels catalans a la rebel·lió". Ultra l'horrible prosa del rei enemic, queden ben paleses les seves intencions. És com si diguéssim la resposta que dóna l'autoritat espanyola a l'Estatut de Catalunya.
La segona cita és una carta de la princesa d'Orsini, cambrera major de Felip V, al ministeri d'Afers Exteriors de França: "Ja no és qüestió de cap privilegi per als catalans, els quals se n'han mostrat tan indignes per la continuació de llur rebel·lió, ací com el príncep Eugeni no podra parlar més per ells i el rei d'Espanya els imposara les lleis que li plaura, ja que sera senyor absolut en tres regnes on fins ara, els seus predecessors i ell amb prou feines no tenien el nom". En aquesta, no sols es fa explícit que el rei imposara les lleis que voldra sinó que vol ser reconegut en els tres regnes, diu, on no ho era.
He triat aquestes dues cites perque són força menys conegudes que les invectives habituals. Tot i que val la pena afegir-hi el que diu el comte de Marcin, el 6 d'octubre del 1701, en carta al rei frances, Lluís XIV: "Els castellans senten una aversió insuperable cap als catalans".
Han passat tres segles i hi ha qui diu que aquest odi continua, que les ganes d'anorrear-nos continuen, que la impossibilitat de tota negociació continua. I tanmateix, aquesta atavica superbia, aquest odi secular, aquesta insuportable fatxenderia, ?no creieu que pertany a l'Espanya més fanatica, més tancada, més endarrerida, i que hi ha una altra Espanya que sí que vol evolucionar, que sí que vol pactar? O sóc una ingenua? Aixo sí: desitjo una feliç commemoració a tots els principatins. Bon cop de falç!
Isabel-Clara Simó (pres de l"AVUI, 11 setembre 2005)

"A fora lladres! Visca la llibertat de Catalunya!" Amb aquests mots Mestre Oleguer cloia, abans de morir, el famós monoleg d'Angel Guimera, exit esclatant a l'estrena el 1891 i objecte d'innombrables edicions. L'escena és plastica: per un costat entren les tropes espanyoles al crit de "Viva Felipe V!", trepitjant les ruines de la ciutat. A l'altre, el mestre artesa barceloní mor amb el crit que dóna títol a aquest article, en la defensa heroica de Barcelona. El més gran dramaturg catala de tots els temps, el més internacionalment traduit i representat arreu del món, expressava genialment, no solament el sentit d'aquella guerra de conquesta, sinó el sentit que la posteritat havia de donar a l'11 de setembre: ens han robat la llibertat; doncs, torneu-nos-la!
En l'escenificació del gran escriptor -el que essent i afirmant-se catala més ha triomfat a Madrid com a tal en tota l'existencia de l'Estat espanyol- no hi ha lloc per a l'argumentació legalista de la historia. Només n'hi ha per als grans mots. El primer rei borbonic espanyol ho va escriure el Decret de Nova Planta: "Habiendo, con la ayuda de Dios y la fuerza de las armas, pacificado mis tropas el Principado de Catalunya, toca a mi soberanía poner gobierno en él". L'origen de la seva autoritat és molt explícit. Prendre per la força de les armes té un nom: robar. Els catalans d'aleshores ença no hem deixat de reclamar amb tossuderia cada Onze de Setembre que ens sigui tornat allo que ens van prendre: les nostres Constitucions, que el mateix rei havia jurat el 1705 i va conculcar al cap d'un decenni contra tot dret que no fos la força de les armes. Aquelles Constitucions i la nostra capacitat de posar-les al dia, és clar! Als lladres el primer que els és exigit és que tornin el que han pres.
I no s'hi valen als arguments falsament legals dels successors d'aquell rei i aquell exercit: per damunt del dret que aquell robatori els ha donat, hi ha el dret historic que ens fou arrabassat amb violencia. Nosaltres de violencia no en volem ara, ni la volíem aleshores. Pero el nostre dret autentic, profund, basat en la construcció d'una societat al marge de l'espanyola, almenys des del segle vuite, esta per damunt dels muntatges legals i de les estructures polítiques de força bastits damunt la conquesta per les armes.
Per aixo el crit de Guimera té la vigencia de les coses perennes. Ha passat més d'un segle des de l'estrena de Mestre Oleguer pero el crit del gran escriptor i gran patriota, llançat per la boca d'un menestral barceloní, és vigent. Davant tantes reticencies sobre l'Estatut, tantes falses al·legacions claudicants, tantes analisis pseudolegalistes i primmirades, sorgeix el crit vibrant que es deixa d'histories. "A fora lladres! Visca la llibertat de Catalunya!".
Jordi Carbonell. Expresident d'ERC i membre de l'Institut d'Estudis Catalans (pres de l"AVUI, 11 setembre 2005)